CitizenKaneStairs.jpg

Quan parlem dels angles d’enquadrament o de l’angulació fem referència al punt de vista de la càmera, determinat per la posició respecte l’objecte, persona, paisatge, etc. que es filma. Els angles d’enquadrament més comuns són l’angle normal, el picat i el contrapicat. Si el plans es filmen a l’alçada del cap d’una persona, es tracta de l’anomenat angle normal.

En ocasions, però, al director li pot interessar prendre algun pla des de dalt o des del terra, per aconseguir un determinat efecte o per reforçar l’expressivitat d’una situació. En el primer cas estem davant d’un picat (l’objecte o el subjecte filmat està per sota de l’horitzontal de la càmera); en el segon fem un contrapicat (l’objecte o el subjecte filmat es situen per sobre de la càmera).

En principi podem dir que el picat i el contrapicat s’utilitzen per mostrar-nos una visió de dalt a baix

o de baix a dalt.

Si se’ns mostra el mar vist des d’un penya-segat, és lògic fer-ho a través d’un picat, i si se’ns descriu un rètol lluminós d’un edifici, és lògic fer-ho a través d’un contrapicat. Però moltes vegades aquests recursos són utilitzats amb finalitats narratives concretes, per a produir determinat efecte sobre el públic. L’ús d’un o altre va relacionat a una voluntat de empetitir (picat) o engrandir (contrapicat) un personatge en un determinat moment.

Coves prehistòriques situades a prop de Santillana del Mar (Cantàbria), que daten del Paleolític Superior, i que foren descobertes l’any 1879. A l’hora d’estudiar els orígens de la idea de cine, sovint s’aludeix a Altamira com el primer i llunyà precedent del desig d’aconseguir imatges en moviment, ja que determinades pintures rupestres polícromes de les parets de les coves, presenten animals (bisons, senglars) amb vuit potes. Els genials artistes prehistòrics volien deixar constància de la realitat en moviment. És a dir de la realitat. Una realitat que constataven que no era estàtica sinó que estava en constant moviment. Volien reflectir la vida en moviment però no sabien ben bé com, ni tenien els estris adequats per reflectir-la, per això les vuit potes dels animals convidaven a imaginar-se el moviment. Una seqüència del film d’animació Ice Age (L’edat de gel), (2002) de Chris Wedge i Carlos Saldanha, on els protagonistes visiten una cova prehistòrica, és una bona eina didàctica per explicar aquesta interessant connexió cinema-pintures rupestres.

Professionals que donen vida als personatges creats pels guionistes i el director/a. Els actors i les actrius per representar els seus personatges fan servir els seus gestos, la seva veu, el maquillatge i la fotogènia. Sovint es parla de tipus d’actors/actrius, així es parla d’actor/actriu de personalitat, el que sempre s’interpreta a si mateix; l’actor/actriu especialitzat, aquell que sempre interpreta papers semblants; l’actor/actriu secundari, és a dir, el que no interpreta papers principals; l’actor/actriu no professional que intervé en un film fent el que fa habitualment en la seva vida diària, etc.

El zoom, anomenat també fals tràveling o tràveling òptic, és un moviment d’apropament o allunyament però obtingut, no per desplaçament de la càmera, sinó per variacions en la distància focal de l’objectiu. En realitat la paraula zoom fa referència tant a l’objectiu de càmera de longitud focal variable, com al pla pres amb aquest objectiu i que produeix la sensació d’acostar-nos o allunyar-nos del subjecte o objecte filmat, sense que la càmera es mogui i sense necessitat de canviar l’enfocament. En ocasions, s’utilitza en substitució del tràveling, sacrificant l’estètica per la comoditat i la rapidesa. Sovint el pla zoom és menyspreat per no pocs cineastes. Podem parlar del zoom endarrera; del zoom endavant, del zoom elèctric (objectiu zoom dotat d’un motor que permet realitzar els canvis de longitud focal) i del macrozoom (utilitzat a la Macrocinematografia).