El zoom, anomenat també fals tràveling o tràveling òptic, és un moviment d’apropament o allunyament però obtingut, no per desplaçament de la càmera, sinó per variacions en la distància focal de l’objectiu. En realitat la paraula zoom fa referència tant a l’objectiu de càmera de longitud focal variable, com al pla pres amb aquest objectiu i que produeix la sensació d’acostar-nos o allunyar-nos del subjecte o objecte filmat, sense que la càmera es mogui i sense necessitat de canviar l’enfocament. En ocasions, s’utilitza en substitució del tràveling, sacrificant l’estètica per la comoditat i la rapidesa. Sovint el pla zoom és menyspreat per no pocs cineastes. Podem parlar del zoom endarrera; del zoom endavant, del zoom elèctric (objectiu zoom dotat d’un motor que permet realitzar els canvis de longitud focal) i del macrozoom (utilitzat a la Macrocinematografia).

Segurament la més popular de les joguines òptiques fou el zoòtrop (zoo: animal, tropos: voltar) que es va posar a la venda a partir de 1860. Inventat per l’anglès William George Horner el 1834, funciona a partir d’una franja de dibuixos que sembla que es moguin quan són mirats a través d’un tambor que gira. El seu creador li donà el nom original de daedaleum, fent referència a l’arquitecte grec Dédale, creador del laberint de Creta i suposat inventor de les imatges humanes i animals dotades de moviment. Es popularitzà amb el nom de zoòtrop o tambor màgic, roda de la vida o roda del diable. El zoòtrop es basa en el principi de la persistència retiniana. El 1824, Peter Mark Roget la va definir “com la qualitat de l’ull humà per la qual les imatges captades romanen impreses a la retina, no s’esborren immediatament i permeten crear la il·lusió de moviment davant una projecció successiva i intermitent d’imatges immòbils”. Avui, però, sabem que el responsable de la persistència retiniana és el nostre cervell. És aquesta persistència de la visió la que ens permet de veure una seqüència d’imatges separades com una acció continuada. El procés de filmar i mirar pel·lícules està basat en aquest principi. La velocitat idònia per a produir aquest efecte és de 24 imatges per segon. Gràcies a aquesta persistència retiniana és possible mirar una pel·lícula sense notar el pas de fotograma a fotograma, si aquests passen a 24 imatges per segon; si passessin més ràpid ho veuríem tot borrós i si passessin més lent veuríem el canvi de fotograma. La televisió funciona també gràcies a aquest sistema, ja que un punt lluminós recorre les 625 línies de la pantalla cada 1/25 segons (Una imatge més que el cinema, i és que a la televisió les pel·lícules van més ràpides...). La construcció de zoòtrops és una pràctica educativa molt adequada perquè l’alumnat des de 4t de Primària fins a 2n d’ESO entengui el mecanisme de captació d’imatges immòbils i la transformació d’aquestes en imatges mòbils, és a dir, el cinema.