George Orson Welles (1915-1985) va néixer a Wisconsin (EEUU), en una família acomodada. Amb altres actors i actrius, que després van tenir molta importància en el cinema de Welles, com ara Joseph Cotten, Georges Colouris, Vincent Price, Agnes Moorehead i Everett Sloane, va crear amb John Houseman el Teatre Mercury. Una de les diverses produccions radiofòniques del Teatre Mercury fou la Guerra dels Móns basada en l’obra d’Herbert G. Wells. Com és ben conegut, el realisme que Orson Welles li va donar als butlletins de notícies i als testimonis oculars de la invasió dels marcians a Nova Jersey van crear un pànic col·lectiu sense precedents en tot el país. La popularitat que li va proporcionar aquest episodi va fer que la RKO li oferís un contracte l’any 1939 per dirigir dues pel·lícules amb total llibertat. Welles tenia 25 anys quan va debutar amb Citizen Kane. (Vegeu Ciutadà Kane ) En el film s’explica des de diversos punts de vista la història, ascens i corrupció del magnat nord-americà Charles Foster Kane (inspirat en l’empresari editorial William Randolph Hearst). Aquesta pel·lícula marca el camí per a una estètica fílmica diferent a la que es coneixia fins llavors. L’obra fou molt ben rebuda per la crítica però es va enfrontar a greus problemes de distribució i exhibició a causa de la intervenció de Hearst i el seu imperi (els diaris de Hearst es van negar a acceptar els anuncis del film), això va contribuir a que Citizen Kane tingués molt pobres resultats a les taquilles.

Fins la dècada dels 40, l’estil fotogràfic de Hollywood tenia una il·luminació difosa i lleugerament desenfocada. Una seqüència típica, fotografiada d’aquesta manera, consistia en un pla general o mig de la situació, amb primers plans destinats a mostrar els detalls de l’escena. La profunditat de camp va permetre a Orson Welles compondre en profunditat, gràcies a que les imatges situades en plans diferents sortien totes perfectament enfocades. Els efectes dramàtics d’una escena s’aconseguien més per la pròpia composició que pel muntatge; i, degut a que tant els primers termes com els últims seguien enfocats, l’espectador podia veure tot el que es volia ensenyar en un sol pla. Welles aconseguia la profunditat de camp fent servir pel·lícula més sensible i grans angulars. El gran angular, a més de mantenir perfectament enfocat els personatges o objectes situats lluny i a prop de la càmera, crea la il·lusió de perspectiva exagerant la dimensió dels objectes i personatges situats lluny de l’objectiu. Altres elements innovadors, exhibits a Citizen Kane, són els plans llargs, que estenen l’acció o l’ús creatiu del so com a mecanisme de transició entre seqüències.

Després de diversos films de gran interès però amb poc èxit de públic com per exemple The Magnificent Ambersons (1942), The Lady From Shanghai (1948) o Macbeth (1948), Orson Welles va emigrar a Europa i va protagonitzar diversos films per finançar el seu projecte sobre Othello. Una d’aquestes pel·lícules fou una altra obra de referència de la Història del Cinema, The Third Man (1949), dirigida pe Carol Reed amb guió de Graham Green. El seu darrer film complet fou Fake. Question Mark (1973), o Fraude que és un collage en forma de documental destinat a enganyar presentant enganys d’altres i el propi frau de Welles al muntar gran quantitat de pel·lícules amb restes d’altres films. Investiga en aquesta pel·lícula la línia que separa la realitat de la il·lusió. Welles condueix l’espectador per un fascinant laberint on la veritat i la mentida van unides.