El nord-americà David Wark Griffith (1875-1848) és el director més rellevant del període del cine mut i autèntic mestre de la tècnica cinematogràfica. Amb Griffith, el cinema abandona la reiteració constant en el llenguatge lineal i descobreix el muntatge alternant, és a dir, dues accions que ocorren de forma simultània i que finalment es troben, convergeixen. El cinema començarà a seleccionar el temps, deixant de banda els temps morts. Griffith selecciona allò que, específicament, vol mostrar a l’espectador; abandonarà progressivament els plans generals i prioritzarà els primers plans pel seu poder expressiu, la seva càrrega psicològica i la seva capacitat emotiva. A més, farà servir progressivament els moviments de càmera, com la panoràmica i el travelling. Intentarà la profunditat de camp i consagrarà el salvament a l’últim instant. Amb totes aquestes novetats ja podrem parlar, amb propietat, d’un llenguatge cinematogràfic propi.

Griffith rebutjà la interpretació habitual de l’època, massa exagerada, i insistirà en un estil més subtil, més convincent. Volia, per damunt de tot, emocionar el públic i fer-lo identificar fortament amb els actors i les actrius protagonistes; va refusar el teló de fons pintat i el va canviar per decorats amb mobiliari, així va permetre que la càmera es pogués moure entre els personatges i els objectes, i va descobrir que feia el relat més viu si acostava la càmera a determinats detalls i a la cara dels personatges. L’ús del primer pla com a bandera va permetre que el públic quedés embadalit davant actrius com Mary Pickford, Blanche Sweet, Lilian Gish o Mae Mars. Era l’inici del star system.

Griffith es barallarà amb els productors perquè voldrà augmentar el metratge dels films. Amb quinze, vint o quaranta minuts no en tenia prou per explicar històries i emocionar el públic. Aconseguirà el seu propòsit amb El naixement d’una nació (1915), pel·lícula èpica on les hagi, amb un èxit de públic aclaparador, on seguia les relacions entre dues famílies durant la Guerra Civil nord-americana i el període de reconstrucció següent. En aquest film, Griffith posarà en pràctica totes les seves aportacions i, també, desvetllarà la seva ideologia racista – Griffith compartia la ideologia sudista de la Guerra de Secessió i defensava el Ku Klux Klan - la qual cosa va provocar força protestes contra la pel·lícula en diversos estats nord-americans. Profundament enutjat per aquestes crítiques, Griffith va voler donar una lliçó amb ribets pacifistes i moralitzants: en plena Primera Guerra Mundial, va realitzar Intolerància (1916). (Vegeu Intolerància).

La grua, en el context dels rodatges cinematogràfics, és un aparell que es desplaça i que disposa d’un braç amb una plataforma mòbil sobre la que se situa la càmera. Aquest dispositiu permet realitzar tota mena de moviments lineals i combinats, tant a l’interior de l’estudi com als exteriors. Al moviment lliure amb grua la càmera es pot moure combinant panoràmiques i travelling, però també elevant-se o movent-se obliquament en qualsevol direcció, instal·lada en una grua que li serveix de suport. Ho podem observar en la seqüència de la cursa de quadrigues de Ben-Hur de William Wyler (1959) o al pla-seqüència del començament de Sed de mal d’Orson Welles (1957). Si la grua és petita, i per tant destinada a ser utilitzada en espais reduïts, se l’anomena dolly. (Vegeu Dolly).

Es coneix amb el nom de La Guerra de les patents a tot un seguit d’enfrontaments entre Edison (Vegeu Edison) i diversos productors independents de cinema, que van tenir lloc als Estats Units, especialment a Nova York i Xicago, durant la primera dècada del segle XX. Edison s’havia constituït com el gran fabricant de films des de la seva factoria de Menlow Park. No venia pel·lícules, sinó que les llogava. Era el subministrador de les sales (milers) Nickel-Odeon. Tot i la propietat de la patent en la producció de films, altres persones van començar a crear pel·lícules per lliure. Edison els va portar als tribunals perquè volia que tothom que fes cinema el fes per a ell. Però els instruments legals no li van servir per dominar el mercat i va arribar a contractar un banda de gàngsters comandada pel temible Tim Mckoy que apallissava els productors independents, el seus empleats i fins i tot els espectadors que s’atrevien a mirar pel·lícules dels independents. Els productors independents fugiran d’Edison i del seus matons i s’establiran a l’altra punta del país, a prop de la frontera mexicana, per si de cas han de fugir precipitadament. S’instal·laran en un llogarret anomenat Hollywood...

També anomenat “decoupage” o planificació, el guió tècnic és elaborat pel màxim responsable de la pel·lícula, és a dir, el director. Conté de forma ordenada, dividits en plans, la descripció visual i sonora de l’obra. Pel que fa als aspectes visuals el guió tècnic especifica els moviments de càmera, la composició, la il·luminació, la decoració, la situació, els moviments dels personatges, etc.; i, en referència als aspectes sonors, concreta els diàlegs, veus en off, efectes sonors, música... El guió tècnic s’escriu en plantilles o models que cerquen una millor visualització, tot diferenciant millor els aspectes visuals dels sonors. Una manera senzilla de fer un guió tècnic és fer servir un full dividit en dues parts o marges, en la petita se sol col·locar els aspectes visuals; en el marge més gran, els aspectes sonors. Si es vol confeccionar un guió tècnic encara més expressiu, es pot introduir una columna amb l’storyboard. És molt convenient fer exercicis d’elaboració de guions tècnics a l’alumnat que desenvolupi aprenentatges en educació audiovisual.