L’any 1826, Nicéphore Niepce aconsegueix, finalment, resoldre el gran problema de poder conservar la imatge de la cambra fosca. És la fotografia. La primera fotografia necessitarà una exposició de vuit hores. Daguerre, el seu soci, va simplificar l’operació i el resultat fou un daguerrotip, una fotografia primitiva. El 1840 ja era possible fer un retrat en un minut, la qual cosa convertia el daguerrotip en un negoci rendible, perquè les classes mitjanes van veure la possibilitat d’aconseguir la seva pròpia imatge sense necessitat del pintor i a un cost inferior del retrat a l’oli.

William Kennedy Dickson, home de confiança d’Edison, fou qui desenvolupà el el kinetoscopi o el cinetoscopi, que era una gran capsa rectangular amb un aparell al seu interior que, per mitjà d’un visor, permetia de veure una escena en moviment enregistrada en una cinta de cel•luloide (inventada per George Eastman). Les imatges il•luminades per una bombeta passaven per davant d’una lent d’augment i podien ser observades per un sol espectador, que havia de posar una moneda perquè la màquina funcionés. Les imatges, però no podien ser projectades, només duraven 20 segons i, a més, feien força pampallugues. que es posés a treballar per aconseguir un artefacte que fes a la vista el que el fonògraf feia a l’oïda, que enregistrés i reproduís imatges en moviment. El kinetoscopi es va presentar públicament el 1894, era ja cinema, tot i que no era encara projecció cinematogràfica.

Un diorama és un conjunt de materials o elements en tres dimensions, que conformen una escena de la vida real. Se situen davant d'un fons corbat, pintat de manera tal que simuli un entorn realísta i amb els efectes d'il•luminació, es completa l'escena. El diorama és un dels aparells que conformen la llarga llista d’enginys del precinema. En els diorames s’hi representaven escenes d’animals, boscos, batalles, paisatges, esdeveniments històrics, ciutats, etc. amb finalitats educatives o d’entreteniment. El Diorama, que va tenir un èxit extraordinari en el públic parisenc de 1820, utilitzava mampares i obturadors per controlar la quantitat de llum necessària i oferia una exhibició espectacular de canvis de paisatge, incloent-hi el pas de la nit al dia. Allò que sorprenia més el públic era el canvi gradual d’escenes que semblaven que es fonguessin les unes amb les altres. En el Diorama els espectadors, situats sovint sobre una plataforma que giravoltava, es desplacen i es meravellen davant la successió de grans quadres com El terratrèmol de Lima o L’incendi d’Edimburg. Són espectacles que cerquen la il•lusió del moviment. Cada cop l’espectacle s’assembla més al que serà el cinema: el públic s’asseu en una sala fosca, li expliquen històries que l’emocionen i el fan somiar. El terme va ser encunyat per Louis Daguerre en 1822, però fou Frank M. Chapman, responsable del Museu Americà d'Història Natural a finals del segle XIX i principis del segle XX, qui el va estendre als ambients científics.

És la persona responsable del resultat artístic de la producció. Confecciona el guió tècnic i dirigeix i coordina la feina de l’equip tècnic i dels actors i actrius. En ocasions es parla del director com un autor o artista, si té una manera original de mirar i interpretar la realitat; i també es parla del director com un artesà, si es tracta d’un cineasta que coneix l’ofici i realitza productes estandaritzats, sense personalitat diferenciada.

Membre de l’equip responsable d’una pel•lícula que té cura del disseny de decorats i imatge dels elements components del quadre (imatges enquadrades que els espectadors veuran), en coordinació amb el Director de fotografia i segons els criteris determinats pel director.

També se l’anomena operador/a en cap. S’encarrega, a les ordres del director, del tractament de la llum, de la posició i moviment de la càmera; i, per tant, del resultat plàstic de la imatge. Coordina la feina dels electricistes, encarregats de la il•luminació; dels càmeres; dels foquistes i dels maquinistes, que són els responsables del muntatge i desplaçaments de les càmeres.

Procediment tècnic en el cinema que consisteix en canviar el so original d’un film per millorar-ne la qualitat; o bé per canviar les veus dels actors i actrius per unes altres en una altra llengua, intentant mantenir la sincronia amb el moviment dels llavis.

Es tracta d’un sistema de so esterofònic en alta fidelitat per a sales de cinema que utilitza una tecnologia de reducció de soroll en la gravació i en la reproducció dels films. El sistema Dolby Stero, que és una marca patentada, utilitza quatre canals per a pel•lícules de 35mm i sis canals per a pel•lícules de 70mm.

Grua cinematogràfica (Vegeu Grua) de petites dimensions - que habitualment es fa servir per rodar en interiors - que porta incorporada una cadireta per a l’operador de càmera i un braç mòbil per situar-hi la càmera. És l’instrument més emprat per efectuar tràvelings (Vegeu Tràveling). Per al seu desplaçament disposa de rodes de goma o bé de rodes que encaixen en rails. En produccions escolars, s’improvisen dollys amb carros de supermercat, cadires de rodes o cotxets de nens.