Especial | A | B | C | Ç | D | E | F | G | H | I | J | K | L | M | N
O | P | Q | R | S | T | U | V | W | X | Y | Z | TOTES
C |
|---|
Cambra obscura:A principis del segle XVI Leonardo da Vinci ens parla d’un en  giny fabulós anomenat càmera obscura o cambra obscura. L’any 1558 el savi napolità Battista della Porta en construeix una. En què consistia? Doncs, bé, ja feia temps que s’havia observat que la llum, quan travessava un forat de la persiana d’una finestra dibuixava a la paret oposada la imatge dels objectes exteriors. Aquesta imatge reproduïa les formes i els colors, però estava al revés. Els pintors van fer servir aquest prodigi de la cambra obscura per dibuixar a escala reduïda però amb les seves corresponents proporcions, els moviments i els paisatges. En tenien prou amb resseguir el contorn de la imatge amb la punta d’un llapis. Només calia engrandir l’obertura i incorporar-hi una lent biconvexe per millorar la qualitat de la imatge reflectida i un mirall adequadament col•locat per redreçar la imatge. Es pot construir una cambra obscura en un àmbit escolar de forma relativament senzilla. De fet es tracta d’una caixa tancada on entren els raigs de llum a través d’un petit orifici, que funciona com una lent i que projecta sobre la paret oposada la imatge exterior. Una de les conclusions d’aquesta pràctica és que la cambra obscura va representar un dispositiu que va conduir a la invenció de la fotografia (reproducció d’imatges) i del cinema (reproducció i projecció d’imatges). |
Cameo: |
Càmera fixa:En la càmera fixa, la càmera resta immòbil sobre un suport i enregistra tot allò que hi passa per davant. Les primeres pel•lícules exhibides pels germans Lumière van ser filmades amb càmera fixa en la seva totalitat. Es pot observar en L’arribada del tren a l’estació (1895) (Vegeu Arribada del tren a l’estació, L’) com el tren apareix en pantalla per un punt situat a la dreta, avança en diagonal, com si es dirigís cap al públic, travessant tota la pantalla i després s’atura. Els passatgers baixen del tren, passen per davant la càmera i desapareixen. En El regador regat (1895) també d’aquest primer lot de films realitzat i exhibit pels Lumière, el comportament de la càmera és força curiós per als nostres ulls, ja que davant la càmera se’ns presenten dos personatges i representen una petita història. En un moment concret un d’ells marxa corrents i l’altre el persegueix desapareixent els dos del camp visual; la càmera lluny de seguir-los segueix fixa i durant uns instants no hi cap personatge en la imatge. Estàvem, s’ha d’entendre, als inicis del cinema. També podem observar força metratge en càmera fixa en els films, per exemple, de Charles Chaplin. |
Càmera subjectiva: Recurs descriptiu del cinema que consisteix en mostrar alternativament la mirada del personatge, i els objectes o subjectes que mira. El públic entén que el que es veu en pantalla és el que veu el personatge. Al film La dama del llac de Robert Montgomery (1946), es va experimentar amb aquest recurs de manera intensiva, és a dir durant tota la pel•lícula els ulls del detectiu protagonista eren els ulls de l’espectador, la càmera subjectiva funcionava constantment, només veiem la cara del protagonista quan era davant d’un mirall... Aquest assaig no va ser ben acollit pel públic i poques vegades s’ha utilitzat durant tants minuts. Un altre exemple és un film també del cinema negre, La senda tenebrosa de Delmer Davis (1947). En aquesta producció, Humphrey Bogart és un presidiari que s’escapa i fins que un cirurgià plàstic no li canvia la cara, l’espectador mira amb els ulls del protagonista. A La finestra indiscreta d’Alfred Hitchcock (1954), amb l’objectiu de la càmera de James Stewart l’espectador, en càmera subjectiva, va observant el que passa a l’edifici del davant. |
Camp i contracamp: |
Cantant sota la pluja:(Singin’in the rain) Producció cinematogràfica nord-americana dirigida per  Gene Kelly i Stanley Donen, que fou estrenada l’any 1952. Es tracta d’un film molt interessant per a l’aprenentatge del cinema i de la seva història en l’educació secundària. L’hàbil guió de la pel•lícula enllaça amb escenes molt divertides el pas del mut al sonor i introdueix números musicals plens d’alegria de viure, una alegria que es vivia en l’ambient de la Nord-amèrica dels anys cinquanta, oblidat ja el drama de la Segona Guerra Mundial, i en plena expansió econòmica que donava raons per a un futur optimista; almenys per a alguns, perquè d’altres havien protegir-se com podien d’una onada antidemocràtica i inquisitorial, el mccarthysme. Singin’in the rain fa un homenatge al cinema musical dels anys trenta i quaranta del segle XX, però aconsegueix, al mateix temps, establir un nou tipus de cinema musical, més cinematogràfic, més dinàmic i menys teatral, més espectacular, més proper a l’espectador, i que aconsegueix que els números musicals facin avançar l’acció. Singin’in the rain és una pel•lícula sobre el cinema, sobre la història del cinema, i no només perquè explica el pas del mut al sonor, sinó perquè ens fa constants referències a l’artificiositat del cinema, al joc constant de la veritat i de la mentida que representa el relat cinematogràfic. El film, a més, ens mostra amb ironia un panorama del Hollywood de l’època daurada, dels gèneres, de les estrelles, dels gran estudis. S’ha especulat, per altra banda, que el mateix títol de la pel•lícula pot tenir una lectura política, en el sentit que malgrat tot, malgrat la tempesta de la cacera de bruixes i de la repressió ideològica, l’espectacle, el ball, la vida han de continuar. Però sembla que la referència més directa a la situació de persecució dels artistes i intel•lectuals es pot trobar en un aspecte de l’argument: Lina Lamont procura que Kathy Selden no pugi treballar a la Monumental Pictures. La noia, però, és contractada en secret. Finalment dobla Lina sense que la seva feina es reconegui, de la mateixa manera que els guionistes de les llistes negres creaven històries però les signaven altres. El final, però, és feliç i esperançador perquè públicament es posa de manifest de qui és la veu de Lina... |
Cantor de Jazz, El: (The Jazz Singer) Pel•lícula estrenada el 6 d’octubre de 1927 i considerada la primera pel•lícula sonora de la Història del Cinema. el públic es va quedar sorprès per les paraules que l’actor i cantant jueu, Al Jolson, deia des de la pantalla. L’impacte del film dirigit per Alan Crossland i produït per la Warner Brothers, va fer aturar, pràcticament, tots els projectes de pel•lícules mudes. Tres anys més tard, el 1930, el sonor ja era un fet i el cinema mut, història. |
Capra, Frank:L’immigrant italià Frank Capra (1897-1991), és l’autor d’unes originals comèdies socials que constitueixen una mena de contes moderns on les persones independents, honestes i íntegres aconsegueixen, gràcies a les seves conviccions cíviques i democràtiques, que la bondat guanyi la partida a la injustícia i a la mesquinesa.  Senzills ciutadans s’enfronten a poderoses institucions deshumanitzades o a injustícies de classe, i aconsegueixen vèncer. Unes obres de crítica social que injecten optimisme, orgull i ganes de viure als de baix. El secret de Capra resideix en el fet que està explicant una cosa que sap molt bé, la seva vida, la història d’un nen sicilià pobre i humil, que va sortir endavant gràcies al seu esforç i a la seva família. I a més, sap explicar molt bé aquesta història, de múltiples episodis: ¡Qué bello es vivir! o ¡Que bonic és viure (1946), Juan Nadie (1940) o Caballero sin espada (1939). Resulta molt recomanable revisar, comentar, treballar amb les noves generacions ¡Qué bonic és viure! El blanc i negre o l’any de la seva producció no han de ser obstacles per visionar a l’aula un film ple d’atractius i d’interès, i amb una càrrega de valors cívics que poques vegades podrem trobar. El film es desenvolupa en una petita ciutat d’Amèrica del Nord i ens explica l’enfrontament entre la família Bailey, accionista majoritària d’una petita empresa de préstecs per construir habitatges, i el totpoderós Henry F. Potter, propietari de l’únic banc de la localitat. |
Chaplin:L’obra de Charles Chaplin (1889-1977) ens presenta unes possibilitats educatives inimaginables a primera vista: films molt divertits, valors, descobriment del cinema silent i clàssic. Chaplin ens serveix per explicar el funcionament de la societat contemporània, valors, l’em
La dècada dels vint del segle XX emmarca la millor època del poeta més entranyable que ha donat el cinema, anomenat absurdament a Europa, Charlot. Mestre del melodrama, les seves pel·lícules estan carregades d’inquietud social i d’una voluntat de justícia social recordant, sens dubte, la seva tristíssima i dickensiana infantesa als barris pobres de Londres.
De Londres va marxar fugint de la misèria amb una companyia d’actors britànics i va aterrar a Califòrnia. Un cop a Amèrica, fou descobert per Mack Sennet, de la productora Keystone, i protagonitzà infinitat de curtmetratges d’un enorme èxit entre públic d’arreu del món. Quan marxa de la Keystone i passa a l’Essanay (i sobretot quan amb altres cineastes funda la United Artists), tindrà les mans lliures per crear amb plena autonomia. Serà en aquests moments que crearà el seu personatge del rodamón: un homenet romàntic, enamoradís, sensible, inconformista i defensor dels febles, de pantalons enormes, amb bastó i barret. A partir de 1917 expressarà amb intensitat les seves vivències amb el seu primer llargmetratge (The Kid,1921, El noi), on la seva comicitat es farà més poètica i intensificarà la càrrega social.
Amb La quimera de l’or (1924); El circ (1928); City Lights (Llums a la ciutat) (1931) i Temps Moderns (1936), va aconseguir la seva màxima plenitud creativa. El cinema ja havia entrat en el període sonor, però Chaplin conservava l’expressió corporal i el llenguatge del cinema mut com base de la seva interpretació. No va assumir la paraula fins a El Gran Dictador (1940). Chaplin fa pel·lícules de riure però - a diferència d’altres còmics de la Història del Cinema - situades en una societat concreta, dins l’òrbita social del moment històric on viu. El seu personatge té una visió de la vida que xoca amb la visió convencional, de la majoria. Per a Chaplin, els sentiments són més importants que la raó. El pobres són bons i purs, els rics, en general, no. Això i la seva incessant crítica a la hipocresia social dels poderosos i dels qui tenen la força, va irritar el puritanisme nord-americà que orquestrà campanyes contra ell, fins que, cansat, va marxar cap a Europa en plena Caça de Bruixes (1953). |
Chomón:
|
