El muntatge consisteix en organitzar una pel·lícula amb els múltiples plans que s’han filmat en el rodatge. Consta de dos aspectes diferents. Un més aviat mecànic, de tallar i unir, abans físicament amb tisores i adhesiu, a través de la moviola (Vegeu Moviola); avui mitjançant diferents programes d’ordinador. L’altre suposa tot un procés creador, en el moment d’escollir d’entre diversos plans d’una mateixa acció, donar un ritme lent o més viu a una escena. Com es pot suposar els plans d’un film es roden en un ordre que no coincideix mai amb el que ha de ser el definitiu. Es fa d’aquesta manera per facilitar la feina a l’hora de rodar, ja que cada canvi d’escenari suposa el desplaçament de tot l’equip de filmació.

Existeixen diferents tipus de muntatge, per exemple el muntatge lineal és un tipus de muntatge que segueix una acció que es desenvolupa cronològicament. Es tracta d’un relat a la manera tradicional, que no es nota, que fa avançar l’acció. En el muntatge paral·lel dues o més escenes, que passen en moments i en llocs diferents, se’ns van mostrant als espectadors per crear un estat d’ànim o una associació d’idees. L’exemple per excel·lència és Intolerància de Griffith (1917). Cal seleccionar les escenes finals (cinc o sis minuts) per passar-les als escolars, i comprovar així com Griffith reuneix quatre esdeveniments allunyats en el temps com la fi de Babilònia, la passió de Crist, la nit de Sant Bartomeu a la França del segle XVI i la condemna d’un innocent a l’edat contemporània, per demostrar com la intolerància és una constant en el comportament humà. El muntatge altern consisteix en dues o més accions que es produeixen en el mateix moment però en llocs diferents i que, finalment, convergiran. A Ningú no és perfecte de Billy Wilder (1959) el muntatge altern ens mostra d’una part l’escena del iot amb Tony Curtis i Marilyn Monroe, i de l’altra Jack Lemon, vestit de dona a la pista de ball d’un hotel, entretenint el milionari propietari del vaixell.

El muntatge dialèctic és aquell que pretén que de dos plans successius en sorgeixi una idea, que no hi és en cap dels dos per separat. També se l'anomena muntatge ideològic, muntatge expressiu o muntatge d’atraccions. Es tracta d’obligar l’espectador a participar fent una elaboració intel·lectual de les imatges que veu. L’associació entre dues imatges provoca una tercera reacció associativa en la ment de l’espectador, es tracta d’un muntatge basat en la dialèctica marxista. El seu creador fou Eisenstein. (Vegeu Eisenstein. També Chaplin ens mostra el muntatge dialèctic en les primeres imatges de Temps Moderns (1936), quan incorpora al costat d’unes imatges d’obrers, que van a les fàbriques, unes imatges d’un ramat de béns.

L’any 1872 el governador de Califòrnia Leland Stanford va demanar al fotògraf britànic Eadweard Muybridge que esbrinés si un cavall quan galopava tenia en algun moment les quatre potes sense tocar a terra. Sis anys més tard, després de molts experiments, va aconsegur-ho amb dotze càmeres fotogràfiques en la recta d’un hipòdrom californià. Cada vegada que el cavall passava per davant d’una càmera, trencava un fil lligat als disparadors electromagnètics de la càmera. Vista tota la sèrie de fotografies mitjançant un aparell semblant al fenaquitoscopi, el cavall aparegué en moviment. Muybridge, més tard, desenvolupa el seu propi projecte, el Zoopraxiscope, i va publicar 20.000 fotografies en àlbums d’animals en moviment. Muybridge, com el francès Marey, havien impulsat la tècnica de la cronofotografia (Vegeu Marey i Cronofotografia), el cinema era ja molt a prop. Per cert, el cavall quan galopa està per uns instants sense tocar amb cap pota a terra...

The Birth of a Nation (1915) és un dels gran films de la història del cinema. El seu director, David Wark Griffith (Vegeu Griffith), va posar en pràctica tots els seus coneixements en aquest film èpic de tres hores de durada. L’ús dels primers plans, l’alternança entre plans generals que permeten que els espectadors comprengui i organitzi mentalment l’espai on transcorre l’acció i els plans curts on s’aprecia el detall, constitueixen la base del model que el cinema seguiria en el futur. L’argument del film segueix les relacions entre dues famílies durant la guerra civil nord-americana i el període de reconstrucció següent. Les escenes de batalles són particularment espectaculars, amb llargues preses i primers plnas de soldats, per tal de situar l’espectador en el centre de l’acció. Algunes escenes estaven filmades amb pel·lícula pintada per augmentar el dramatisme de les imatges. El naixement d’una nació va ser un èxit extraordinari; al cap de dos mesos ja s’havia amortitzat, generava beneficis i va representar una empenta considerable per a la valoració del cinema, atès que el públic de totes les classes va voler veure-la. El seu contingut racista en el tractament dels negres i la seva glorificació del Ku Klux Klan, però, van provocar una allau de protestes que van portar a la seva prohibició en diversos estats del nord dels Estats Units.

Moviment cinematogràfic que sorgir a la Itàlia a finals de la Segona Guerra Mundial, que es caracteritzà per tractar temes de consciència social i per rebutjar les pel·lícules de ficció amb final feliç. El crític i guionista Cesare Zavattini, que fou un dels impulsors d’aquest estil, va esperonar els directors a concentrar-se en l’energia i el dramatisme que hi ha en la vida de la gent normal. Zavattini proposava utilitzar actors no professionals i filmar al carrer i a les cases dels treballadors. Va proposar també rodar sempre amb llum natural, perquè la il·luminació de l’estudi idealitzava massa tant els intèrprets com els decorats. La primera producció neorealista que va tenir projecció internacional va ser la de Roberto Rossellini Roma, città aperta (1945), que tracta de la brutal repressió dels nazis com a resposta a una operació de la resistència antifeixista italiana. El film, però, més representatiu del neorealisme és Ladri di biciclette (Lladre de bicicletes, 1948), on es narra la història d’Antonio als carrers pobres de la Roma de postguerra. Busca la bicicleta que li han robat i que necessita sens falta per poder continuar en la seva feina. L’acompanya el seu fill Bruno, que comença a dubtar del pare després que tracta de recuperar, sense èxit, la bicicleta de mans del lladre. Finalment, en un moment de desesperació, Antonio tracta de robar-ne una altra, però l’agafen al moment.

Joseph-Nicéphore Niepce (1765-1833) fou un inventor francès que s’especialitzà en experiments amb productes químics sensibles a la llum. Els seus estudis conjunts amb Daguerre feren d’ell un dels precursors de la fotografia, fins al punt que es parla d’ell com el pare de la fotografia, ja que ell fou qui introduí aquest mot. Fou el primer científic a fixar una fotografia. Ho féu des de la finestra de casa seva i durant vuit hores d’exposició de sals de plata al sol, l’any 1824. Aquest procediment s’anomenà heliografia, perquè la imatge s’havia obtingut gràcies al sol.