La llanterna màgica és un dels avantpassats més reeixits del cinema, tant de la càmera com del projector. Es tracta de la inversió de la cambra fosca. Consistia en la projecció d’imatges sobre una pantalla per mitjà d’una lent i un emissor lluminós que enviava les imatges pintades sobre un vidre (és, més o menys, allò que avui coneixem com a projector de diapositives). L’inventor fou un misteriós jesuïta alemany, Athanasius Kircher (1601-1680). (Vegeu Athanasius Kircher)

August i Louis Lumière eren els hereus de la fàbrica de material fotogràfic que el seu pare, Antoine, havia fundat a Lió al darrer terç del segle XIX. Aviat van intuir les possibilitats de projectar les imatges del kinetoscopi d’Edison (Vegeu Kinetoscopi i Edison). El 1894 van solucionar els problemes que tenien per aconseguir una projecció nítida i clara d’imatges ideant un mecanisme especial. Efectivament, el secret de la seva màquina, el cinematògraf, allò que la diferenciava d’altres projectes consistia en què disposava d’un senzill mecanisme que permetia l’arrossegament intermitent de la pel·lícula. Era l’aparell més simple i perfecte dels construïts fins llavors, servia per filmar, per projectar i per fer còpies. Funcionava amb una manivela que arrossegava la pel·lícula, a la cadència de 15 imatges per segon (no s’arribaria a les 24 imatges per segon fins el 1920 amb la incorporació de motors a les càmeres).

El dia que els germans Lumière van fixar per a la primera projecció cinematogràfica fou el dia 28 de desembre de 1895, en plenes festes nadalenques, al soterrani del Grand Café (el saló Indien), número 14 del boulevard des Capucines, al barri més de moda del París de l’època. Aprofiten la setmana de Nadal perquè al centre de París hi ha molt ambient, barraques d’atraccions omplen els carrers principals i una munió de gent de tot arreu passeja per la capital. Però no acaben de refiar-se de l’acollida del públic i per això havien llogat un local petit. Efectivament, el primer dia només hi assisteixen 35 persones que paguen, cadascuna d’elles, un franc. Però al segon dia hi assisteixen 300 i s’han de fer diverses sessions. Al cap de dues setmanes 2.000 persones fan cua per entrar.

Què ha vist la gent que els ha meravellat tant? Han vist, durant mitja hora, deu petites pel·lícules que han estat filmades al carrer, que han estat molt ben enquadrades per Louis Lumière, que és un gran fotògraf, que sap dosificar la llum, que utilitza objectius de gran profunditat de camp. Són pel·lícules d’un minut o d’un minut i mig que reprodueixen la vida: La sortida dels obrers de la fàbrica Lumière (Vegeu Sortida dels obrers de la fàbrica Lumière) ; El nadó que menja sopa; El tren entrant a l’estació de La Ciotat – aquí hi ha un petit ensurt, alguns espectadors s’espanten creient que el tren se’ls tira a sobre-; El regador regat (Vegeu El regador regat) – una petita escena còmica amb un mínim argument- ; La destrucció-construcció d’un mur, etc.

Degut a l’espectacular èxit, els Lumière van enviar arreu del món una legió d’operadors no només per fer sessions de demostració del seu cinematógraf sinó per recollir imatges, el que ells anomenaven vistes animades. Aviat disposaran de 2000 títols : van anar a llocs com ara l’Índia, el Japó, Rússia, a Nova York, Londres, Berlín o Barcelona. Filmen esdeveniments com la coronació del tsar o es troben en sorpreses com li va passar a Eugène Promio que a Venècia, va col·locar la seva càmera dins una gòndola i inventà el travelling.

Els Lumière, però, no eren homes d’espectacle sinó científics i a principis del segle XX abandonaran el cinematògraf, persuadits de que es tracta d’un invent d’aplicacions acadèmiques i educatives, d’un complement per a la ciència i la cultura. Es dedicaran a la investigació biològica i mèdica (Auguste) o la fotografia de color, el relleu cinematogràfic o a inventar una pròtesi de la mà per als ferits a la Primera Guerra Mundial (Louis).

El maquinista de la General, (The General) 1926, és l’obra més coneguda del cineasta nord-americà Buster Keaton (Vegeu Keaton). El film situa l’acció a l’any 1862, durant la guerra de Secessió nord-americana: un escamot del Nord s’infiltrà en territori sudista i va robar amb una locomotora. A partir d’aquesta història verídica, Buster Keaton va realitzar una pel·lícula plena de divertits i enginyosos gags, en la qual Johnny, un maquinista de tren, després de ser rebutjat com a soldat, es veu embolicat enmig dels dos exèrcits per aconseguir recuperar la seva locomotora. En la persecució haurà de superar tota mena de problemes, però l’intent valdrà la pena perquè aconseguirà salvar més coses que la seva màquina. Buster Keaton, actor i director, evidencià en els seus films, però especialment en aquest film un admirable sentit del ritme i de la construcció dramàtica. Aquest és un film especialment idoni per observar i treballar el travelling i els plans.

El fisiòleg francès Étienne-Jules Marey ha passat a la història del precinema com un dels creadors, juntament amb Muybridge, de la cronofotografia (Vegeu Muybridge i Cronofotografia). El 1882 va inventar una càmera amb forma de canó que va ser coneguda com a fusell fotogràfic, capaç de captar 12 imatges seguides cada cop que es pitjava el disparador. El 1889 ja va aconseguir utilitzar la nova cinta de cel·luloide coneguda com a pel·lícula , que li permetia enregistrar 100 imatges per segon. El cinematògraf ja era molt a prop.

En el Hollywood de principis dels anys trenta del segle XX, la irrupció del cinema sonor va canviar la dinàmica de les pel·lícules còmiques. Diversos estils d’humor que havien donat bons resultats al teatre es van adaptar per la cinema. Un era la farsa, en la que una situació ordinària es duia fins al caos més absolut. Aquesta era l’especialitat dels Germans Marx ( Groucho, Harpo i Chico), els grans artífexs de la comicitat del cinema sonor. Constitueixen un dels casos de més gran originalitat en el cine còmic mundial, a la vegada que fan triomfar en el cinema el music-hall, gènere d’on provenien. Es presenten com autèntics guillats i sonats, com a persones que tenen un cervell que els funciona de manera diferent d’allò que es considera normal, i provoquen , amb això, tot tipus de situacions divertidíssimes i al·lucinants. Considerats des d’Europa com a representants americans del surrealisme, les seves històries són sempre senzilles, però sempre hi trobem un desig perquè triomfi l’amor, perquè el fatxenda quedi en ridícul, per riure-se’n de l’ostentació i la falsedat de la societat.

Chico representa la paraula mentidera; Harpo, les sorpreses del silenci; i Groucho el llenguatge de l’absurd. Amb el seu bigoti enorme (pintat, en realitat), el seu puro i la manera de caminar saltant, Groucho era qui feia trencar de riure el públic amb les seves frases: Vosté té un cervell d’un nen de quatre anys i aposto el que sigui que el nen es va alegrar d’haver-se’l tret del damunt (Horse Feathers, Plomes de cavall, 1932); o a la pel·lícula A Day at the Races (Un dia a les curses, 1937) mentre agafa el pols a un home inconscient, diu: O està mort o se m’ha aturat el rellotge. La força de les pel·lícules dels Marx resideix tant en l’aportació de cadascú, com en la maquinària subversiva que conjuntament posen en funcionament.

Georges Méliès (1861-1938) és considerat l’artífex de la transformació del cinema de curiositat científica en espectacle. Bon músic i notable dibuixant i pintor, des de molt jove li va interessar el teatre de màgia, molt de moda en el París de finals del segle XIX. Ell mateix es considerava l’hereu del gran Houdini, ja que a la mort d’aquest, Mèliés havia adquirit el seu teatre. Dotat d’un especial enginy, Méliès l’any 1895 es va construir la seva pròpia càmera – els germans Lumiére no li van voler vendre la seva – i va començar a explicar històries. Des d’un bon començament, Méliès va pensar el cinema com un instrument per a la diversió i investigà les possibilitats que el cinematògraf oferia per a obtenir trucs o efectes màgics. L’any 1896 va fundar la Star Films i a l’any següent va construir els primers estudis cinematogràfics d’Europa a la seva finca de Montreuil-sous-Bois. De la seva primera època pertanyen els films Dix chapeaux en soixante secondes (on fa servir l’accelerat com a trucatge); Escamotage d’une dame chez Robert Houdini (primer truc per substitució); Combat naval a Grèce (primer ús de maquetes) o La Damnation de Faust (sensació de tràveling aconseguida pel moviment del decorat, no pas per la càmera), totes realitzades abans de 1901. La pel·lícula més celebrada fou Le Voyage a la Lune (1902), recreació de la novel·la de Jules Verne. Méliès també va produir “documentals reconstruïts” a base de trucatges i maquetes, com ara Cortege du Tsar au bois de Boulogne, Le Cuirassé Maine o L’Affaire Dreyfus. Aquest cineasta, que va morir pràcticament en la indigència, no només va comprendre la dimensió espectacular del cinema, sinó que va descobrir moltes possibilitats tècniques i estètiques, avui plenament vigents, de l’anomenat setè art.

Aparell amb una petita pantalla que permet veure, en el moment del muntatge, la pel·lícula cap endavant i cap endarrera a la velocitat que es vulgui, fent-la avançar, si es vol, fotograma a fotograma. Serveix de taula de muntatge per preparar la còpia de treball i les diferents bandes de so sincronitzades amb la còpia de treball.