També anomenat “decoupage” o planificació, el guió tècnic és elaborat pel màxim responsable de la pel·lícula, és a dir, el director. Conté de forma ordenada, dividits en plans, la descripció visual i sonora de l’obra. Pel que fa als aspectes visuals el guió tècnic especifica els moviments de càmera, la composició, la il·luminació, la decoració, la situació, els moviments dels personatges, etc.; i, en referència als aspectes sonors, concreta els diàlegs, veus en off, efectes sonors, música... El guió tècnic s’escriu en plantilles o models que cerquen una millor visualització, tot diferenciant millor els aspectes visuals dels sonors. Una manera senzilla de fer un guió tècnic és fer servir un full dividit en dues parts o marges, en la petita se sol col·locar els aspectes visuals; en el marge més gran, els aspectes sonors. Si es vol confeccionar un guió tècnic encara més expressiu, es pot introduir una columna amb l’storyboard. És molt convenient fer exercicis d’elaboració de guions tècnics a l’alumnat que desenvolupi aprenentatges en educació audiovisual.

El director britànic Alfred Hitchcock (1899-1980), anomenat el mag del suspens, fou un dels grans mestres del cinema mundial, que tècnicament ha influït a molts cineastes contemporanis com Truffaut, Chabrol o Brian de Palma. Hitchcock era contrari al melodrama; allò que més l’importava de les seves obres de misteri eren les situacions i l’originalitat. Feia patir els espectadors i jugava amb ells. Pretenia, sobretot, perfeccionar l’art de les imatges, estava més preocupat en la manera d’explicar una història, amb un estil narratiu al seu gust (moviments de càmera, muntatge, utilització del color...) que no pas amb l’argument. El cinema de Hitchock és humanista i satíric, influït per les teories de Freud (Spellbound, 1945, Recuerda; Vertigo, 1958,Vértigo) pren persones ben normals i les col·loca al mig de situacions anormals i estranyes (Strangers on a Train, 1951, Extraños en un tren; The Man Who Knew too Much, 1956, El hombre que sabía demasiado; North by Nortwest, 1959, Con la muerte en los talones...), però renovant a cada pel·lícules les seves tècniques per aconseguir intriga. Pensava que els espectadors volien alguna cosa extraordinària, perquè allò que és habitual, quotidià ja ho viuen en el dia a dia. El cinema, va dir, no és un tros de vida, és un tros de pastís.

Film dirigit per Griffith (Vegeu Griffith) lany 1916. Es tractava de fer una reflexió sobre la manca de comprensió mútua entre els éssers humans al llarg de la història, una reflexió construïda mitjançant quatre relats en llocs i moment diferents: l’antiga Babilònia; els moment finals de Crist; la França de les guerres de religió dels segle XVI amb la matança d’hugonots i la Nova York contemporània. David Wark Griffith va anar intercalant i barrejant fragments de cada episodi. L’acció començava amb un ritme pausat i, a poc a poc, s’anava fent més ràpida i vertiginosa. A través d’aquestes quatre accions paral·leles es volia demostrar com la veritat havia estat sempre atacada per la violència i la injustícia. Al final, les quatre històries arribaven a un punt culminant amb el seu desenllaç. La pel·lícula va ser rebuda per la crítica amb una gran desorientació i per part del públic amb el més absolut rebuig, perquè no entenia tantes accions alhora. Independentment dels problemes d’acceptació, que sempre tenen les innovacions, la feina de Griffith ja estava feta. Una nova sintaxi, una gramàtica visual ja estava en marxa. En els anys següents el cinema es configuraria com l’espectacle amb més capacitat per mobilitzar emocions i per seduir milions d’espectadors arreu del món.

Buster Keaton (1895-1966) fou un genial actor i realitzador del film còmic nord-americà. Impassible en el gest ( cara de pal li deien, també Pamplines), Keaton va fer una crítica burlesca i trista al mateix temps, de l’automatisme d’una societat cada cop més deshumanitzada. Sempre amb lluita contra les màquines i les circumstàncies; sentimental i animós, capaç de provocar mil i un desastres i arreglar-los amb les seves úniques forces. Un cor d’or, però també un finíssim observador de la societat, a la que no atacava, sinó que advertia.

Atractius de les comèdies de Keaton són el seu ritme, l’originalitat dels seus gags, en els quals enormes decorats, com un tren, un vaixell, una gran pedra o, fins i tot, la façana sencera d’una casa li queien al damunt. L’humor de Keaton tendeix, més que a l’esclat de riure, a un somriure continu. Home dotat d’unes qualitats gimnàstiques sorprenents, crea un personatge positiu, amb sentit pràctic i sensible, que és capaç d’una gran expressivitat amb els ulls i amb moviments gairebé imperceptibles. A diferència de Chaplin, Keaton – en determinades escenes – no és ell el centre del gag, sinó altres personatges. En la seva abundant filmografia cal destacar Our Hospitality, 1923, La llei de l’hospitalitat; The Navigator, 1924, El navegant; Sherlock Junior, 1924 El modern Sherlock Holmes; i, sobretot, The General, 1927, El maquinista de la General.

Primer llargmetratge de Charles Chaplin, que ens explica la història d’un nen abandonat, recollit pel rodamón chaplinià, i totes les vicissituds que hauran de passar per poder seguir vivint junts. Film molt adequat per introduir el cinema clàssic entre els alumnes dels darrers cursos de primària i els primers de secundària obligatòria, així com element molt suggeridor de reflexió sobre valors i sobre la injustícia i els prejudicis socials, la hipocresia i la burocràcia de l’estat. A The Kid la comicitat de Chaplin es farà més poètica i s’intensificarà la càrrega social. Conté un seguit molt considerable de trets autobiogràfics, ja que la infantesa de Chaplin va transcórrer entre abandonaments i institucions benèfiques.

Sacerdot jesuïta, erudit i poliglota (1601-1680), nascut a Geisa (Alemanya). Afeccionat a la ciència, inventor i col·leccionista, està relacionat amb el món del precinema, perquè es creu que fou l’inventor, o si més no, el perfeccionador de la llanterna màgica, un els antecedents del cinematògraf. (Vegeu Llanterna màgica).