L’eix cinematogràfic és la línia imaginària que uneix els personatges d’una mateixa acció. Un cop delimitat l’eix en un pla o seqüència concrets, el director l’ha d’adoptar com a norma. L’exemple més entenedor el tenim en les retransmissions de futbol. Les càmeres sempre s’han de situar a un costat de l’eix, perquè si no fos així podria desorientar els telespectadors, al veure com un equip en una acció va cap a la dreta i a la següent cap a l’esquerra. Si un director o un realitzador de televisió volen fer un salt d’eix caldrà que ho deixen ben clar als espectadors. De totes formes hi ha maneres de saltar l’eix sense trencar la continuïtat, vegeu Salt d’eix o Reverse cut.

Sovint en cinema es condensa tot allò que passa en dies, mesos o anys, fins i tot segles o mil·lenis, per exemple a “La Bíblia” de John Huston (1965) o a “2001, una odissea de l’espai” de Stanley Kubrick (1968). D’això se’n diu el·lipsi, és a dir, de la supressió d’elements narratius o descriptius que no interessen per al desenvolupament del relat. Es tracta d’un recurs molt utilitzat i fonamental en l’expressió audiovisual.