Ordenació actual Per l'última actualització (ascendent) Ordena cronològicament: Per l'última actualització
| Per data de creacióAdaptació:Parlem d’adaptació en els films el guió dels quals no és original, sinó que s’ha elaborat a partir d’una obra preexistent, com ara una novel·la, un conte, una peça teatral o una biografia. L’adaptació suposa traslladar una obra literària al llenguatge cinematogràfic i a un format de guió audiovisual. |
Anàlisi de pel·lícules:Estudi d’obres cinematogràfiques des del punt de vista del audiovisual, formal, ideològic, de valors, ètic, històric, etc. Resulta útil, especialment en un àmbit educatiu, fer servir un model o esquema d’anàlisi com els següents:
Model bàsic
1.- Fitxa del film (tècnica i artística). 2.- Sinopsi i explicació de la trama argumental i dels subtemes del film. 4.- Anàlisi dels personatges.
6.- Valoració o crítica personal del film. 7.- Conclusions generals.
Model avançat
1.- Fitxa tècnica i artística. Filmografia dels principals responsables del film (guionistes, director/a, productor/a, músics, actors i actrius...). 2.- Context de creació del film. Moment històric i polític de la producció; preocupacions temàtiques i d’estil; lloc que ocupa la pel·lícula estudiada en la filmografia del director. 3.- Sinopsi argumental. Resum i segmentació de relat en seqüències per a una millor descripció del film i per ressaltar els moments culminants de l’obra. 4.- Estudi del llenguatge i de les tècniques fílmiques utilitzades. Es passarà revista i es comentarà els elements visuals, com ara el tipus habitual de plans, moviments de càmera més destacats, angulacions, composició, profunditat de camp, il·luminació, etc. (codi visual). Comentari de la importància del diàleg i de la música (codi sonor) i els aspectes relatius al muntatge, com ara l’estructura del relat, durada de les seqüències, presència de flash-backs, el·lipsis, ritme del film, etc. 5.- Relat i temàtica. Delimitació de l’estructura del relat. Descripció dels personatges i de les seves característiques (socials, generacionals, però especialment psicològiques), valoració del treball d’actors i actrius i de la seva capacitat per transmetre - a través de la seva interpretació - idees, posicions, visions del món, etc. També s’identificaran els escenaris i la importància que tenen en el film. Caldrà analitzar el tema principal i situar-lo en un espai i un temps. Identificarem el conflicte i la manera de resoldre’l. Cercarem les tesis i idees que vol fer-nos arribar el director /a, així com els subtemes i la seva rellevància.. 6.- Valoració crítica i conclusions del treball. Es tracta de donar una visió global del film; de veure si aconsegueix un equilibri entre els aspectes formals i de contingut; de si és eficaç des del punt de vista audiovisual i comunicatiu; si és representatiu del seu temps; si es tracta d’una obra enriquidora; quina mena d’interpretació fa del món, etc. |
ASC:Sigles de l’America Society of Cinematographers, associació nord-americana de directors i directores de fotografia d’índole honorària, a la qual són invitats a formar-ne part els directors de fotografia més prominents. Els seus membres tenen dret a afegir ASC darrera del seu nom com a signe del seu status professional. (Vegeu Director/a de fotografia) |
Banda sonora original:Es tracta de tota la part sonora de les pel•lícules, és a dir, el resultat de l’edició de les diferents pistes de so: dels diàlegs, dels efectes sonors i de la música en la seva forma definitiva. En l’argot cinematogràfic s’al•ludeix a la banda sonora amb el terme de soundtrack. Habitualment, però, amb el nom de banda sonora es fa referència a la música del film que, tot sovint, es comercialitza en format disc. |
Biofilmografia:Article o escrit d’extensió variable on es parla dels fets biogràfics més rellevants d’un director/a , actor/actriu, etc. relacionats amb les produccions cinematogràfiques on ha participat. La biofilmografia serveix, a l’hora d’efectuar l’anàlisi d’un film, per situar determinat director/a o actor/actriu en un temps determinat i en el punt que ens interessi de la seva seqüència professional i creativa. |
Biopic:Pel•lícula biogràfica. Podem dir que el biopic és una mena de subgènere de ficció que es caracteritza per narrar i reconstruir aspecte de la vida d’un personatge real. |
Cameo: |
Càmera fixa:En la càmera fixa, la càmera resta immòbil sobre un suport i enregistra tot allò que hi passa per davant. Les primeres pel•lícules exhibides pels germans Lumière van ser filmades amb càmera fixa en la seva totalitat. Es pot observar en L’arribada del tren a l’estació (1895) (Vegeu Arribada del tren a l’estació, L’) com el tren apareix en pantalla per un punt situat a la dreta, avança en diagonal, com si es dirigís cap al públic, travessant tota la pantalla i després s’atura. Els passatgers baixen del tren, passen per davant la càmera i desapareixen. En El regador regat (1895) també d’aquest primer lot de films realitzat i exhibit pels Lumière, el comportament de la càmera és força curiós per als nostres ulls, ja que davant la càmera se’ns presenten dos personatges i representen una petita història. En un moment concret un d’ells marxa corrents i l’altre el persegueix desapareixent els dos del camp visual; la càmera lluny de seguir-los segueix fixa i durant uns instants no hi cap personatge en la imatge. Estàvem, s’ha d’entendre, als inicis del cinema. També podem observar força metratge en càmera fixa en els films, per exemple, de Charles Chaplin. |
Càmera subjectiva: Recurs descriptiu del cinema que consisteix en mostrar alternativament la mirada del personatge, i els objectes o subjectes que mira. El públic entén que el que es veu en pantalla és el que veu el personatge. Al film La dama del llac de Robert Montgomery (1946), es va experimentar amb aquest recurs de manera intensiva, és a dir durant tota la pel•lícula els ulls del detectiu protagonista eren els ulls de l’espectador, la càmera subjectiva funcionava constantment, només veiem la cara del protagonista quan era davant d’un mirall... Aquest assaig no va ser ben acollit pel públic i poques vegades s’ha utilitzat durant tants minuts. Un altre exemple és un film també del cinema negre, La senda tenebrosa de Delmer Davis (1947). En aquesta producció, Humphrey Bogart és un presidiari que s’escapa i fins que un cirurgià plàstic no li canvia la cara, l’espectador mira amb els ulls del protagonista. A La finestra indiscreta d’Alfred Hitchcock (1954), amb l’objectiu de la càmera de James Stewart l’espectador, en càmera subjectiva, va observant el que passa a l’edifici del davant. |
Camp i contracamp: |