Professionals que donen vida als personatges creats pels guionistes i el director/a. Els actors i les actrius per representar els seus personatges fan servir els seus gestos, la seva veu, el maquillatge i la fotogènia. Sovint es parla de tipus d’actors/actrius, així es parla d’actor/actriu de personalitat, el que sempre s’interpreta a si mateix; l’actor/actriu especialitzat, aquell que sempre interpreta papers semblants; l’actor/actriu secundari, és a dir, el que no interpreta papers principals; l’actor/actriu no professional que intervé en un film fent el que fa habitualment en la seva vida diària, etc.

Parlem d’adaptació en els films el guió dels quals no és original, sinó que s’ha elaborat a partir d’una obra preexistent, com ara una novel·la, un conte, una peça teatral o una biografia. L’adaptació suposa traslladar una obra literària al llenguatge cinematogràfic i a un format de guió audiovisual.

Coves prehistòriques situades a prop de Santillana del Mar (Cantàbria), que daten del Paleolític Superior, i que foren descobertes l’any 1879. A l’hora d’estudiar els orígens de la idea de cine, sovint s’aludeix a Altamira com el primer i llunyà precedent del desig d’aconseguir imatges en moviment, ja que determinades pintures rupestres polícromes de les parets de les coves, presenten animals (bisons, senglars) amb vuit potes. Els genials artistes prehistòrics volien deixar constància de la realitat en moviment. És a dir de la realitat. Una realitat que constataven que no era estàtica sinó que estava en constant moviment. Volien reflectir la vida en moviment però no sabien ben bé com, ni tenien els estris adequats per reflectir-la, per això les vuit potes dels animals convidaven a imaginar-se el moviment. Una seqüència del film d’animació Ice Age (L’edat de gel), (2002) de Chris Wedge i Carlos Saldanha, on els protagonistes visiten una cova prehistòrica, és una bona eina didàctica per explicar aquesta interessant connexió cinema-pintures rupestres.

Estudi d’obres cinematogràfiques des del punt de vista del audiovisual, formal, ideològic, de valors, ètic, històric, etc. Resulta útil, especialment en un àmbit educatiu, fer servir un model o esquema d’anàlisi com els següents:

Model bàsic

1.- Fitxa del film (tècnica i artística).

2.- Sinopsi i explicació de la trama argumental i dels subtemes del film.

4.- Anàlisi dels personatges.

5.- Qüestions relatives al llenguatge i a les tècniques audiovisuals més destacades utilitzades pel director.

6.- Valoració o crítica personal del film.

7.- Conclusions generals.

Model avançat

1.- Fitxa tècnica i artística. Filmografia dels principals responsables del film (guionistes, director/a, productor/a, músics, actors i actrius...).

2.- Context de creació del film. Moment històric i polític de la producció; preocupacions temàtiques i d’estil; lloc que ocupa la pel·lícula estudiada en la filmografia del director.

3.- Sinopsi argumental. Resum i segmentació de relat en seqüències per a una millor descripció del film i per ressaltar els moments culminants de l’obra.

4.- Estudi del llenguatge i de les tècniques fílmiques utilitzades. Es passarà revista i es comentarà els elements visuals, com ara el tipus habitual de plans, moviments de càmera més destacats, angulacions, composició, profunditat de camp, il·luminació, etc. (codi visual). Comentari de la importància del diàleg i de la música (codi sonor) i els aspectes relatius al muntatge, com ara l’estructura del relat, durada de les seqüències, presència de flash-backs, el·lipsis, ritme del film, etc.

5.- Relat i temàtica. Delimitació de l’estructura del relat. Descripció dels personatges i de les seves característiques (socials, generacionals, però especialment psicològiques), valoració del treball d’actors i actrius i de la seva capacitat per transmetre - a través de la seva interpretació - idees, posicions, visions del món, etc. També s’identificaran els escenaris i la importància que tenen en el film. Caldrà analitzar el tema principal i situar-lo en un espai i un temps. Identificarem el conflicte i la manera de resoldre’l. Cercarem les tesis i idees que vol fer-nos arribar el director /a, així com els subtemes i la seva rellevància..

6.- Valoració crítica i conclusions del treball. Es tracta de donar una visió global del film; de veure si aconsegueix un equilibri entre els aspectes formals i de contingut; de si és eficaç des del punt de vista audiovisual i comunicatiu; si és representatiu del seu temps; si es tracta d’una obra enriquidora; quina mena d’interpretació fa del món, etc.

CitizenKaneStairs.jpg

Quan parlem dels angles d’enquadrament o de l’angulació fem referència al punt de vista de la càmera, determinat per la posició respecte l’objecte, persona, paisatge, etc. que es filma. Els angles d’enquadrament més comuns són l’angle normal, el picat i el contrapicat. Si el plans es filmen a l’alçada del cap d’una persona, es tracta de l’anomenat angle normal.

En ocasions, però, al director li pot interessar prendre algun pla des de dalt o des del terra, per aconseguir un determinat efecte o per reforçar l’expressivitat d’una situació. En el primer cas estem davant d’un picat (l’objecte o el subjecte filmat està per sota de l’horitzontal de la càmera); en el segon fem un contrapicat (l’objecte o el subjecte filmat es situen per sobre de la càmera).

En principi podem dir que el picat i el contrapicat s’utilitzen per mostrar-nos una visió de dalt a baix

o de baix a dalt.

Si se’ns mostra el mar vist des d’un penya-segat, és lògic fer-ho a través d’un picat, i si se’ns descriu un rètol lluminós d’un edifici, és lògic fer-ho a través d’un contrapicat. Però moltes vegades aquests recursos són utilitzats amb finalitats narratives concretes, per a produir determinat efecte sobre el públic. L’ús d’un o altre va relacionat a una voluntat de empetitir (picat) o engrandir (contrapicat) un personatge en un determinat moment.