El maquinista de la General, (The General) 1926, és l’obra més coneguda del cineasta nord-americà Buster Keaton (Vegeu Keaton). El film situa l’acció a l’any 1862, durant la guerra de Secessió nord-americana: un escamot del Nord s’infiltrà en territori sudista i va robar amb una locomotora. A partir d’aquesta història verídica, Buster Keaton va realitzar una pel·lícula plena de divertits i enginyosos gags, en la qual Johnny, un maquinista de tren, després de ser rebutjat com a soldat, es veu embolicat enmig dels dos exèrcits per aconseguir recuperar la seva locomotora. En la persecució haurà de superar tota mena de problemes, però l’intent valdrà la pena perquè aconseguirà salvar més coses que la seva màquina. Buster Keaton, actor i director, evidencià en els seus films, però especialment en aquest film un admirable sentit del ritme i de la construcció dramàtica. Aquest és un film especialment idoni per observar i treballar el travelling i els plans.

El fisiòleg francès Étienne-Jules Marey ha passat a la història del precinema com un dels creadors, juntament amb Muybridge, de la cronofotografia (Vegeu Muybridge i Cronofotografia). El 1882 va inventar una càmera amb forma de canó que va ser coneguda com a fusell fotogràfic, capaç de captar 12 imatges seguides cada cop que es pitjava el disparador. El 1889 ja va aconseguir utilitzar la nova cinta de cel·luloide coneguda com a pel·lícula , que li permetia enregistrar 100 imatges per segon. El cinematògraf ja era molt a prop.

En el Hollywood de principis dels anys trenta del segle XX, la irrupció del cinema sonor va canviar la dinàmica de les pel·lícules còmiques. Diversos estils d’humor que havien donat bons resultats al teatre es van adaptar per la cinema. Un era la farsa, en la que una situació ordinària es duia fins al caos més absolut. Aquesta era l’especialitat dels Germans Marx ( Groucho, Harpo i Chico), els grans artífexs de la comicitat del cinema sonor. Constitueixen un dels casos de més gran originalitat en el cine còmic mundial, a la vegada que fan triomfar en el cinema el music-hall, gènere d’on provenien. Es presenten com autèntics guillats i sonats, com a persones que tenen un cervell que els funciona de manera diferent d’allò que es considera normal, i provoquen , amb això, tot tipus de situacions divertidíssimes i al·lucinants. Considerats des d’Europa com a representants americans del surrealisme, les seves històries són sempre senzilles, però sempre hi trobem un desig perquè triomfi l’amor, perquè el fatxenda quedi en ridícul, per riure-se’n de l’ostentació i la falsedat de la societat.

Chico representa la paraula mentidera; Harpo, les sorpreses del silenci; i Groucho el llenguatge de l’absurd. Amb el seu bigoti enorme (pintat, en realitat), el seu puro i la manera de caminar saltant, Groucho era qui feia trencar de riure el públic amb les seves frases: Vosté té un cervell d’un nen de quatre anys i aposto el que sigui que el nen es va alegrar d’haver-se’l tret del damunt (Horse Feathers, Plomes de cavall, 1932); o a la pel·lícula A Day at the Races (Un dia a les curses, 1937) mentre agafa el pols a un home inconscient, diu: O està mort o se m’ha aturat el rellotge. La força de les pel·lícules dels Marx resideix tant en l’aportació de cadascú, com en la maquinària subversiva que conjuntament posen en funcionament.

Georges Méliès (1861-1938) és considerat l’artífex de la transformació del cinema de curiositat científica en espectacle. Bon músic i notable dibuixant i pintor, des de molt jove li va interessar el teatre de màgia, molt de moda en el París de finals del segle XIX. Ell mateix es considerava l’hereu del gran Houdini, ja que a la mort d’aquest, Mèliés havia adquirit el seu teatre. Dotat d’un especial enginy, Méliès l’any 1895 es va construir la seva pròpia càmera – els germans Lumiére no li van voler vendre la seva – i va començar a explicar històries. Des d’un bon començament, Méliès va pensar el cinema com un instrument per a la diversió i investigà les possibilitats que el cinematògraf oferia per a obtenir trucs o efectes màgics. L’any 1896 va fundar la Star Films i a l’any següent va construir els primers estudis cinematogràfics d’Europa a la seva finca de Montreuil-sous-Bois. De la seva primera època pertanyen els films Dix chapeaux en soixante secondes (on fa servir l’accelerat com a trucatge); Escamotage d’une dame chez Robert Houdini (primer truc per substitució); Combat naval a Grèce (primer ús de maquetes) o La Damnation de Faust (sensació de tràveling aconseguida pel moviment del decorat, no pas per la càmera), totes realitzades abans de 1901. La pel·lícula més celebrada fou Le Voyage a la Lune (1902), recreació de la novel·la de Jules Verne. Méliès també va produir “documentals reconstruïts” a base de trucatges i maquetes, com ara Cortege du Tsar au bois de Boulogne, Le Cuirassé Maine o L’Affaire Dreyfus. Aquest cineasta, que va morir pràcticament en la indigència, no només va comprendre la dimensió espectacular del cinema, sinó que va descobrir moltes possibilitats tècniques i estètiques, avui plenament vigents, de l’anomenat setè art.

Aparell amb una petita pantalla que permet veure, en el moment del muntatge, la pel·lícula cap endavant i cap endarrera a la velocitat que es vulgui, fent-la avançar, si es vol, fotograma a fotograma. Serveix de taula de muntatge per preparar la còpia de treball i les diferents bandes de so sincronitzades amb la còpia de treball.

El muntatge consisteix en organitzar una pel·lícula amb els múltiples plans que s’han filmat en el rodatge. Consta de dos aspectes diferents. Un més aviat mecànic, de tallar i unir, abans físicament amb tisores i adhesiu, a través de la moviola (Vegeu Moviola); avui mitjançant diferents programes d’ordinador. L’altre suposa tot un procés creador, en el moment d’escollir d’entre diversos plans d’una mateixa acció, donar un ritme lent o més viu a una escena. Com es pot suposar els plans d’un film es roden en un ordre que no coincideix mai amb el que ha de ser el definitiu. Es fa d’aquesta manera per facilitar la feina a l’hora de rodar, ja que cada canvi d’escenari suposa el desplaçament de tot l’equip de filmació.

Existeixen diferents tipus de muntatge, per exemple el muntatge lineal és un tipus de muntatge que segueix una acció que es desenvolupa cronològicament. Es tracta d’un relat a la manera tradicional, que no es nota, que fa avançar l’acció. En el muntatge paral·lel dues o més escenes, que passen en moments i en llocs diferents, se’ns van mostrant als espectadors per crear un estat d’ànim o una associació d’idees. L’exemple per excel·lència és Intolerància de Griffith (1917). Cal seleccionar les escenes finals (cinc o sis minuts) per passar-les als escolars, i comprovar així com Griffith reuneix quatre esdeveniments allunyats en el temps com la fi de Babilònia, la passió de Crist, la nit de Sant Bartomeu a la França del segle XVI i la condemna d’un innocent a l’edat contemporània, per demostrar com la intolerància és una constant en el comportament humà. El muntatge altern consisteix en dues o més accions que es produeixen en el mateix moment però en llocs diferents i que, finalment, convergiran. A Ningú no és perfecte de Billy Wilder (1959) el muntatge altern ens mostra d’una part l’escena del iot amb Tony Curtis i Marilyn Monroe, i de l’altra Jack Lemon, vestit de dona a la pista de ball d’un hotel, entretenint el milionari propietari del vaixell.

El muntatge dialèctic és aquell que pretén que de dos plans successius en sorgeixi una idea, que no hi és en cap dels dos per separat. També se l'anomena muntatge ideològic, muntatge expressiu o muntatge d’atraccions. Es tracta d’obligar l’espectador a participar fent una elaboració intel·lectual de les imatges que veu. L’associació entre dues imatges provoca una tercera reacció associativa en la ment de l’espectador, es tracta d’un muntatge basat en la dialèctica marxista. El seu creador fou Eisenstein. (Vegeu Eisenstein. També Chaplin ens mostra el muntatge dialèctic en les primeres imatges de Temps Moderns (1936), quan incorpora al costat d’unes imatges d’obrers, que van a les fàbriques, unes imatges d’un ramat de béns.