Film dirigit per Griffith (Vegeu Griffith) lany 1916. Es tractava de fer una reflexió sobre la manca de comprensió mútua entre els éssers humans al llarg de la història, una reflexió construïda mitjançant quatre relats en llocs i moment diferents: l’antiga Babilònia; els moment finals de Crist; la França de les guerres de religió dels segle XVI amb la matança d’hugonots i la Nova York contemporània. David Wark Griffith va anar intercalant i barrejant fragments de cada episodi. L’acció començava amb un ritme pausat i, a poc a poc, s’anava fent més ràpida i vertiginosa. A través d’aquestes quatre accions paral·leles es volia demostrar com la veritat havia estat sempre atacada per la violència i la injustícia. Al final, les quatre històries arribaven a un punt culminant amb el seu desenllaç. La pel·lícula va ser rebuda per la crítica amb una gran desorientació i per part del públic amb el més absolut rebuig, perquè no entenia tantes accions alhora. Independentment dels problemes d’acceptació, que sempre tenen les innovacions, la feina de Griffith ja estava feta. Una nova sintaxi, una gramàtica visual ja estava en marxa. En els anys següents el cinema es configuraria com l’espectacle amb més capacitat per mobilitzar emocions i per seduir milions d’espectadors arreu del món.

Buster Keaton (1895-1966) fou un genial actor i realitzador del film còmic nord-americà. Impassible en el gest ( cara de pal li deien, també Pamplines), Keaton va fer una crítica burlesca i trista al mateix temps, de l’automatisme d’una societat cada cop més deshumanitzada. Sempre amb lluita contra les màquines i les circumstàncies; sentimental i animós, capaç de provocar mil i un desastres i arreglar-los amb les seves úniques forces. Un cor d’or, però també un finíssim observador de la societat, a la que no atacava, sinó que advertia.

Atractius de les comèdies de Keaton són el seu ritme, l’originalitat dels seus gags, en els quals enormes decorats, com un tren, un vaixell, una gran pedra o, fins i tot, la façana sencera d’una casa li queien al damunt. L’humor de Keaton tendeix, més que a l’esclat de riure, a un somriure continu. Home dotat d’unes qualitats gimnàstiques sorprenents, crea un personatge positiu, amb sentit pràctic i sensible, que és capaç d’una gran expressivitat amb els ulls i amb moviments gairebé imperceptibles. A diferència de Chaplin, Keaton – en determinades escenes – no és ell el centre del gag, sinó altres personatges. En la seva abundant filmografia cal destacar Our Hospitality, 1923, La llei de l’hospitalitat; The Navigator, 1924, El navegant; Sherlock Junior, 1924 El modern Sherlock Holmes; i, sobretot, The General, 1927, El maquinista de la General.

Primer llargmetratge de Charles Chaplin, que ens explica la història d’un nen abandonat, recollit pel rodamón chaplinià, i totes les vicissituds que hauran de passar per poder seguir vivint junts. Film molt adequat per introduir el cinema clàssic entre els alumnes dels darrers cursos de primària i els primers de secundària obligatòria, així com element molt suggeridor de reflexió sobre valors i sobre la injustícia i els prejudicis socials, la hipocresia i la burocràcia de l’estat. A The Kid la comicitat de Chaplin es farà més poètica i s’intensificarà la càrrega social. Conté un seguit molt considerable de trets autobiogràfics, ja que la infantesa de Chaplin va transcórrer entre abandonaments i institucions benèfiques.

Sacerdot jesuïta, erudit i poliglota (1601-1680), nascut a Geisa (Alemanya). Afeccionat a la ciència, inventor i col·leccionista, està relacionat amb el món del precinema, perquè es creu que fou l’inventor, o si més no, el perfeccionador de la llanterna màgica, un els antecedents del cinematògraf. (Vegeu Llanterna màgica).

La llanterna màgica és un dels avantpassats més reeixits del cinema, tant de la càmera com del projector. Es tracta de la inversió de la cambra fosca. Consistia en la projecció d’imatges sobre una pantalla per mitjà d’una lent i un emissor lluminós que enviava les imatges pintades sobre un vidre (és, més o menys, allò que avui coneixem com a projector de diapositives). L’inventor fou un misteriós jesuïta alemany, Athanasius Kircher (1601-1680). (Vegeu Athanasius Kircher)

August i Louis Lumière eren els hereus de la fàbrica de material fotogràfic que el seu pare, Antoine, havia fundat a Lió al darrer terç del segle XIX. Aviat van intuir les possibilitats de projectar les imatges del kinetoscopi d’Edison (Vegeu Kinetoscopi i Edison). El 1894 van solucionar els problemes que tenien per aconseguir una projecció nítida i clara d’imatges ideant un mecanisme especial. Efectivament, el secret de la seva màquina, el cinematògraf, allò que la diferenciava d’altres projectes consistia en què disposava d’un senzill mecanisme que permetia l’arrossegament intermitent de la pel·lícula. Era l’aparell més simple i perfecte dels construïts fins llavors, servia per filmar, per projectar i per fer còpies. Funcionava amb una manivela que arrossegava la pel·lícula, a la cadència de 15 imatges per segon (no s’arribaria a les 24 imatges per segon fins el 1920 amb la incorporació de motors a les càmeres).

El dia que els germans Lumière van fixar per a la primera projecció cinematogràfica fou el dia 28 de desembre de 1895, en plenes festes nadalenques, al soterrani del Grand Café (el saló Indien), número 14 del boulevard des Capucines, al barri més de moda del París de l’època. Aprofiten la setmana de Nadal perquè al centre de París hi ha molt ambient, barraques d’atraccions omplen els carrers principals i una munió de gent de tot arreu passeja per la capital. Però no acaben de refiar-se de l’acollida del públic i per això havien llogat un local petit. Efectivament, el primer dia només hi assisteixen 35 persones que paguen, cadascuna d’elles, un franc. Però al segon dia hi assisteixen 300 i s’han de fer diverses sessions. Al cap de dues setmanes 2.000 persones fan cua per entrar.

Què ha vist la gent que els ha meravellat tant? Han vist, durant mitja hora, deu petites pel·lícules que han estat filmades al carrer, que han estat molt ben enquadrades per Louis Lumière, que és un gran fotògraf, que sap dosificar la llum, que utilitza objectius de gran profunditat de camp. Són pel·lícules d’un minut o d’un minut i mig que reprodueixen la vida: La sortida dels obrers de la fàbrica Lumière (Vegeu Sortida dels obrers de la fàbrica Lumière) ; El nadó que menja sopa; El tren entrant a l’estació de La Ciotat – aquí hi ha un petit ensurt, alguns espectadors s’espanten creient que el tren se’ls tira a sobre-; El regador regat (Vegeu El regador regat) – una petita escena còmica amb un mínim argument- ; La destrucció-construcció d’un mur, etc.

Degut a l’espectacular èxit, els Lumière van enviar arreu del món una legió d’operadors no només per fer sessions de demostració del seu cinematógraf sinó per recollir imatges, el que ells anomenaven vistes animades. Aviat disposaran de 2000 títols : van anar a llocs com ara l’Índia, el Japó, Rússia, a Nova York, Londres, Berlín o Barcelona. Filmen esdeveniments com la coronació del tsar o es troben en sorpreses com li va passar a Eugène Promio que a Venècia, va col·locar la seva càmera dins una gòndola i inventà el travelling.

Els Lumière, però, no eren homes d’espectacle sinó científics i a principis del segle XX abandonaran el cinematògraf, persuadits de que es tracta d’un invent d’aplicacions acadèmiques i educatives, d’un complement per a la ciència i la cultura. Es dedicaran a la investigació biològica i mèdica (Auguste) o la fotografia de color, el relleu cinematogràfic o a inventar una pròtesi de la mà per als ferits a la Primera Guerra Mundial (Louis).