El documental és un espai cinematogràfic de presa de consciència dels diferents nivells de realitat. Es tracta d’un gènere cinematogràfic que crea a partir de materials que es prenen de la realitat. L’estructura de les imatges i sons, l’organització cronològica dels materials, el tractament de la figura del narrador, el tipus de materials (reals, recreacions, imatges fotogràfiques, etc. ) donen peu a una varietat de formats molt àmplia, que van des del documental de creació fins al docudrama (format on els personatges reals s’interpreten a si mateixos). John Grierson va fer servir per primer cop el terme documental l’any 1926, en un article publicat al New York Sun que estava dedicat a la segona pel·lícula d’en Robert Flaherty, Moana. Grierson parla d’una nova pràctica cinematogràfica caracteritzada per la reivindicació del realisme, per captar les coses tal com són, per una decidida actitud moral i per una consciència de l’especificitat del mitjà. S’inicia una nova relació del cinema amb el món. El nom que Grierson escull per caracteritzar aquesta nova mirada és un vell nom llatí, document, que designa un escrit fet servir com a prova o informació.

A Thomas Alva Edison (1847-1931) li correspon la glòria de haver estat la primera persona en haver impressionat pel·lícules cinematogràfiques. Va inventar molts aparells que, millorats, avui fem servir, com per exemple el fonògraf, el telègraf quàdruplex, el microtelèfon que va permetre posar en pràctica el telèfon de Bell, la bombeta elèctrica incandescent... Quan li preguntaven com és que tenia tantes idees i quin era el secret per inventar tants aparells, ell responia que calia un 1 % d’inspiració i un 99 % de transpiració, és a dir de suor, d’esforç... L’any 1887, Edison li va encarregar al seu home de confiança, William Kennedy Dickson, que es posés a treballar per aconseguir un artefacte que fes a la vista el que el fonògraf feia a l’oïda, é a dir, que enregistrés i reproduís imatges en moviment. Finalment, el 1894 després de molts anys d’experiments frustrats, Edison va presentar el cinetoscopi o kinetoscopi, que era una gran capsa rectangular amb un aparell al seu interior que, per mitjà d’un visor, permetia de veure una escena en moviment enregistrada en una cinta de cel·luloide (inventada per George Eastman). Les imatges il·luminades per una bombeta passaven per davant d’una lent d’augment i podien ser observades per un sol espectador, que havia de posar una moneda perquè la màquina funcionés. Les imatges, però, no podien ser projectades, només duraven 20 segons i, a més, feien força pampallugues. A les pel·lícules d’Edison hi sortien lluites de galls, gats boxejadors, atletes mundialment coneguts, danses imperials japoneses, balls de Samoa o d’Escòcia, fins i tot hi va sortir el mateix Buffalo Bill. Edison, davant l’èxit de l’invent i la gran demanda que tenia, va fer construir una fàbrica de films, l’anomenada Black Maria, una gran casa metàl·lica que semblava un vagó de la policia d’aquella època, pintada de negre en el seu interior, on les 24 hores del dia s’hi filmaven pel·lícules amb làmpades incandescents. Això permetia filmar en qualsevol moment del dia o de la nit, amb bon o mal temps

L’eix cinematogràfic és la línia imaginària que uneix els personatges d’una mateixa acció. Un cop delimitat l’eix en un pla o seqüència concrets, el director l’ha d’adoptar com a norma. L’exemple més entenedor el tenim en les retransmissions de futbol. Les càmeres sempre s’han de situar a un costat de l’eix, perquè si no fos així podria desorientar els telespectadors, al veure com un equip en una acció va cap a la dreta i a la següent cap a l’esquerra. Si un director o un realitzador de televisió volen fer un salt d’eix caldrà que ho deixen ben clar als espectadors. De totes formes hi ha maneres de saltar l’eix sense trencar la continuïtat, vegeu Salt d’eix o Reverse cut.