George Orson Welles (1915-1985) va néixer a Wisconsin (EEUU), en una família acomodada. Amb altres actors i actrius, que després van tenir molta importància en el cinema de Welles, com ara Joseph Cotten, Georges Colouris, Vincent Price, Agnes Moorehead i Everett Sloane, va crear amb John Houseman el Teatre Mercury. Una de les diverses produccions radiofòniques del Teatre Mercury fou la Guerra dels Móns basada en l’obra d’Herbert G. Wells. Com és ben conegut, el realisme que Orson Welles li va donar als butlletins de notícies i als testimonis oculars de la invasió dels marcians a Nova Jersey van crear un pànic col·lectiu sense precedents en tot el país. La popularitat que li va proporcionar aquest episodi va fer que la RKO li oferís un contracte l’any 1939 per dirigir dues pel·lícules amb total llibertat. Welles tenia 25 anys quan va debutar amb Citizen Kane. (Vegeu Ciutadà Kane ) En el film s’explica des de diversos punts de vista la història, ascens i corrupció del magnat nord-americà Charles Foster Kane (inspirat en l’empresari editorial William Randolph Hearst). Aquesta pel·lícula marca el camí per a una estètica fílmica diferent a la que es coneixia fins llavors. L’obra fou molt ben rebuda per la crítica però es va enfrontar a greus problemes de distribució i exhibició a causa de la intervenció de Hearst i el seu imperi (els diaris de Hearst es van negar a acceptar els anuncis del film), això va contribuir a que Citizen Kane tingués molt pobres resultats a les taquilles.

Fins la dècada dels 40, l’estil fotogràfic de Hollywood tenia una il·luminació difosa i lleugerament desenfocada. Una seqüència típica, fotografiada d’aquesta manera, consistia en un pla general o mig de la situació, amb primers plans destinats a mostrar els detalls de l’escena. La profunditat de camp va permetre a Orson Welles compondre en profunditat, gràcies a que les imatges situades en plans diferents sortien totes perfectament enfocades. Els efectes dramàtics d’una escena s’aconseguien més per la pròpia composició que pel muntatge; i, degut a que tant els primers termes com els últims seguien enfocats, l’espectador podia veure tot el que es volia ensenyar en un sol pla. Welles aconseguia la profunditat de camp fent servir pel·lícula més sensible i grans angulars. El gran angular, a més de mantenir perfectament enfocat els personatges o objectes situats lluny i a prop de la càmera, crea la il·lusió de perspectiva exagerant la dimensió dels objectes i personatges situats lluny de l’objectiu. Altres elements innovadors, exhibits a Citizen Kane, són els plans llargs, que estenen l’acció o l’ús creatiu del so com a mecanisme de transició entre seqüències.

Després de diversos films de gran interès però amb poc èxit de públic com per exemple The Magnificent Ambersons (1942), The Lady From Shanghai (1948) o Macbeth (1948), Orson Welles va emigrar a Europa i va protagonitzar diversos films per finançar el seu projecte sobre Othello. Una d’aquestes pel·lícules fou una altra obra de referència de la Història del Cinema, The Third Man (1949), dirigida pe Carol Reed amb guió de Graham Green. El seu darrer film complet fou Fake. Question Mark (1973), o Fraude que és un collage en forma de documental destinat a enganyar presentant enganys d’altres i el propi frau de Welles al muntar gran quantitat de pel·lícules amb restes d’altres films. Investiga en aquesta pel·lícula la línia que separa la realitat de la il·lusió. Welles condueix l’espectador per un fascinant laberint on la veritat i la mentida van unides.

El zoom, anomenat també fals tràveling o tràveling òptic, és un moviment d’apropament o allunyament però obtingut, no per desplaçament de la càmera, sinó per variacions en la distància focal de l’objectiu. En realitat la paraula zoom fa referència tant a l’objectiu de càmera de longitud focal variable, com al pla pres amb aquest objectiu i que produeix la sensació d’acostar-nos o allunyar-nos del subjecte o objecte filmat, sense que la càmera es mogui i sense necessitat de canviar l’enfocament. En ocasions, s’utilitza en substitució del tràveling, sacrificant l’estètica per la comoditat i la rapidesa. Sovint el pla zoom és menyspreat per no pocs cineastes. Podem parlar del zoom endarrera; del zoom endavant, del zoom elèctric (objectiu zoom dotat d’un motor que permet realitzar els canvis de longitud focal) i del macrozoom (utilitzat a la Macrocinematografia).

Segurament la més popular de les joguines òptiques fou el zoòtrop (zoo: animal, tropos: voltar) que es va posar a la venda a partir de 1860. Inventat per l’anglès William George Horner el 1834, funciona a partir d’una franja de dibuixos que sembla que es moguin quan són mirats a través d’un tambor que gira. El seu creador li donà el nom original de daedaleum, fent referència a l’arquitecte grec Dédale, creador del laberint de Creta i suposat inventor de les imatges humanes i animals dotades de moviment. Es popularitzà amb el nom de zoòtrop o tambor màgic, roda de la vida o roda del diable. El zoòtrop es basa en el principi de la persistència retiniana. El 1824, Peter Mark Roget la va definir “com la qualitat de l’ull humà per la qual les imatges captades romanen impreses a la retina, no s’esborren immediatament i permeten crear la il·lusió de moviment davant una projecció successiva i intermitent d’imatges immòbils”. Avui, però, sabem que el responsable de la persistència retiniana és el nostre cervell. És aquesta persistència de la visió la que ens permet de veure una seqüència d’imatges separades com una acció continuada. El procés de filmar i mirar pel·lícules està basat en aquest principi. La velocitat idònia per a produir aquest efecte és de 24 imatges per segon. Gràcies a aquesta persistència retiniana és possible mirar una pel·lícula sense notar el pas de fotograma a fotograma, si aquests passen a 24 imatges per segon; si passessin més ràpid ho veuríem tot borrós i si passessin més lent veuríem el canvi de fotograma. La televisió funciona també gràcies a aquest sistema, ja que un punt lluminós recorre les 625 línies de la pantalla cada 1/25 segons (Una imatge més que el cinema, i és que a la televisió les pel·lícules van més ràpides...). La construcció de zoòtrops és una pràctica educativa molt adequada perquè l’alumnat des de 4t de Primària fins a 2n d’ESO entengui el mecanisme de captació d’imatges immòbils i la transformació d’aquestes en imatges mòbils, és a dir, el cinema.